Si tu ronques, jo també

Li agrada fer-se l’adormit després d’haver fet l’amor perquè ella s’entregui també al son i així poder-la contemplar en secret. Són cinc minuts preciosos. Una nit més, constata que la posició al llit de l’Alba és un reflex de la seva naturalesa salvatge. Els braços oberts, els cabells esbullats, el llençol fet un manyoc a l’alçada dels malucs. Li ensuma el coll: la suor fa més intens l’aroma de perfum afruitat. Voldria llepar-lo però no es pot entretenir. Només disposa de cinc minuts. Gira el cap i s’adona de l’estesa de copes i ampolles de vi que encerclen el matalàs. 

– A la tercera revolcada no recordarem on hem deixat la copa. N’omplim moltes i llestos – li havia proposat mentre li descordava amb ànsia la camisa – Fes-me una llista amb tots els botons que he fet saltar, eh? Crec que ja vaig pel quart! – i vinga a riure. 

L’Alba tot ho fa intens. La seva vitalitat a vegades l’aclapara. Havien quedat al migdia per celebrar la seva condició de filòlegs acabats de graduar. Ella havia preparat un risotto espectacular. “Fes el favor de tastar aquest parmesà. Déu meu, si he de morir, que sigui amb formatge i vi blanc! Mmm” – havia dit aclucant els ulls amb teatralitat. Després de dinar, havien vist ‘La loba’ per insistència d’ella. “Com broda Bette Davis el paper de filla de puta”, “igual era bona tia, però és clar, amb aquests ulls de serp”, “pobre marit, ja ha begut oli”… les seves acotacions mentre escurava sorollosament la síndria el feien petar de riure. Ell hagués fet una mica de migdiada però ella va voler llegir-li els poemes de Salvat-Papasseit que preparava per a un recital. “Aquest fa posar els pèls de punta. Atent, eh?” I sí, efectivament, el ‘Mester d’amor’ amb la veu trencada de l’Alba li havia pessigat el cor. 

-M’encanta com flexiones les cames una mica endavant per declamar. Molt Tina Turner. 

-Sí, eh? Xaval, que jo vaig guanyar un festival de final de curs cantant ‘The best’. Posa-me-la, va, que m’arremango la faldilla! – L’escena havia acabat amb els dos ballant i fent-se cops de cul entre riallades. 

L’Alba li agradava molt. Moltíssim. I hòstia, aquella dona de força huracanada s’havia fixat en ell. Semblava que el vent bufava a favor, si no fos pels terribles roncs. Va ser pensar-hi i escoltar les primeres respiracions fondes de l’Alba, preludi d’una ranera insofrible. Els cinc minuts de treva s’havien esgotat i ell, com cada nit que dormien junts, fugia cap a la cuina buscant el consol a la nevera. La xocolata atenuava el seu mal humor. Però s’havia acabat i i es va haver de conformar amb un tall de turró ressec. 

– Clava’m una cossa, amor, no gastis manies. Que de tant en tant ronco – li havia dit de passada l’Alba, aquella primera nit. La confessió havia esberlat la intimitat del moment, però només per a en Ricard. L’Alba feia voleiar els sostenidors a mode d’hèlice riure que riuràs, aliena al gest d’horror que es dibuixava en el seu rostre. 

Insinuar-li alguna cosa a l’Alba seria precipitat. Només feia quatre mesos que sortien. Potser tampoc estava en les seves mans reparar aquell llast fisiològic. Calia, per tant, mantenir-la al marge de les seves maquinacions. Se la mirava de nou, fascinat per aquella exuberància. La pell bruna, les faccions rodones, la melena d’un negre atzabeja. “Quedaria mona en un quadre de Gauguin, oi?” – bromejava amb coquetaria quan es vestia davant del mirall. Un rugit més fort que els anteriors el va esglaiar. “Estimada, si Gauguin t’hagués conegut de nit, hauria pintat un porc polinèssic”- es va dir, sorneguer. 

Les darreres nits en blanc li havien evocat una imatge demolidora: la d’ells dos visiblement envellits, fent-se un petó al passadís abans d’entrar cadascú a la seva cambra. De retruc, aquesta estampa l’havia traslladat a un capítol de la infància que es repetia tots els anys, quan els abuelos de Valladolid s’instal·laven a casa dels Sarmiento un mes, en el marc d’una ronda per la Península per visitar els fills. Els abuelos anaven a parar a la cambra dels mals endreços, l’única lliure en aquell petit pis del Clot. Dormien en llits plegables, que un cop estesos, impedien tancar la porta de l’habitació. L’abuelo i l’abuela roncaven com bàrbars, de manera descompassada, cosa que feia més grotesca aquella sinfonia de l’horror. 

El Ricard vivia amb contradicció l’estada dels abuelos. De dia es delia per estar amb ells: sempre estaven de bon humor i amb ganes d’ajudar en el que fos, des de pelar patates fins a buscar la canalla a l’escola. Eren pacients i sol·lícits. Però de nit, només desitjava que marxessin. Semblaven lleons i l’atemorien. Alguna nit, pres per la desesperació, s’aixecava del llit i, de puntetes, s’apropava sigilós a la cambra dels abuelos. Des del passadís feia espetegar la llengua, confiant que aquella solució sonora fes efecte, com li havia assegurat un amic seu. “Antonia, a mí no arrees como a las mulas, eh? ¡Que te he oído!” “Pero qué dices, Pascual? Anda y vuélvete a dormir!”, escoltava que es deien. I durant un quart d’hora el silenci tornava a regnar en aquella part del pis, temps suficient perquè el Ricard, rendit per les emocions, s’adormís. 

Els abuelos eren els dos grans roncadors i es neutralitzaven. Vés que sigui tan fàcil com això!” – va pensar. I amb un punt d’eufòria va allargar el braç per recuperar el mòbil entre les copes i escriure al buscador: “Perfil d’home roncador”. Mentre esperava que Google obrés la seva màgia, va provar el seu primer rugit.