Els pares dels altres

– Maria, és la mare. Diu que t’afanyis, que té el cotxe mal aparcat.

Ja l’havia reconeguda pels tres cops de timbre a l’intèrfon. Aquell so estrident ens feia fer un bot a la meva amiga i a mi, que en aquells vespres de diumenge, cansades de jugar al Monopoly, furgàvem amb desfici els calaixos del seu germà per trobar una recòndita revista de tetes i culs. Era el moment de fer una bola amb la roba bruta i entaforar-la a la bossa de la cremallera rebel. Per enèsima vegada les dents del mecanisme havien mossegat la màniga del pijama i es resistien a deixar-la anar. El tros de roba que penjava per fora de la bossa com un braç inert feia petar de riure la meva amiga, que l’agafava simulant una encaixada formal. 

– Tranquil·la, que si trobo la teves calces brutes, demà les porto a classe perquè flipin amb l’estampat de tigres. Grrrr! – em dedicava des del replà. 

– Calla, capulla! – li responia cridant mentre baixava les escales de tres en tres. A través del vidre de la porta principal del bloc ja endevinava la mare i el seu moviment de braços exaltat. 

Jo obria el vell Panda tres portes i feia aixecar el seient del copilot entre els cruiximents propis d’un cotxe reumàtic i els retrets de la mare per la tardança. Aquella estesa d’engrunes de pa Bimbo i retalls de de paper d’alumini em rebia als seients del darrere. 

– Llavors què, com t’ho has passat? – em preguntava la mare mentre activava els intermitents, que sonaven com els pèndols d’un rellotge antic.

– Bé – responia jo, amb aire desmenjat. 

– Suposo que hauràs donat les gràcies als pares de la Mireia, oi?

– Que sí, mama – i li mentia amb la naturalitat apresa a còpia d’anys. Certament, m’hagués volgut acomiadar però la infructuosa cerca, en l’últim minut, de les calces extraviades m’havia atribolat i havia sortit per la porta sense mirar enrere. – La cremallera de la bossa s’ha tornat a encallar.

– Això ets tu, que no la saps fer anar – sentenciava la mare mentre els seus dits nerviosos feien girar la rodeta del dial. En el seu univers mental, només dos motius podien explicar que una cosa no rutllés: la falta d’esforç o de destresa. Per defecte, doncs, aquesta teoria et feia responsable de totes les pegues. Però aquell vespre em feia molta mandra tornar-m’hi i vaig decidir submergir-me en les meves cabòries. Els vidres s’havien entelat i el meu dit, enjogassat, hi dibuixava siluetes estrafolàries. 

Aquells trajectes de quart d’hora entre la Ciutat del Costat i el meu poble em convidaven a pensar. Feia uns dies havia vist uns tríptics a l’acadèmia d’anglès promocionant intercanvis amb estudiants estrangers. Noves experiències, riquesa cultural, bla, bla, bla. Com és que a ningú se li havia acudit mai proposar un intercanvi de pares? Per què havíem de resignar-nos a créixer sota l’estela dels mateixos progenitors? No pensava en cap aventura irreversible: només un temps per tastar el pa que es donava a altres cases.

Els pares que m’havien tocat em cansaven. Obstinats i temperamentals, els agradava molt discutir. Qualsevol motiu, per nimi que fos, servia per encendre la metxa i disparar una col·lecció d’arguments amb què estabornir el rival. Vaig normalitzar força bé aquelles bregues i fins i tot desenvolupar alguns mecanismes d’abstracció per convertir-les en un remor llunyà. Amb tot, era difícil esquivar la mare de totes les batalles, que esclatava els diumenges al migdia amb la informació política del Telediario. 

– El país a la ruïna i aquest pocavergonya surt a treure pit. Ens falta un Robespierre, collons. 

– Doncs jo crec que no ho tenia fàcil i se n’ha sortit prou bé. 

I apa. Que sí això, i allò, que si tomba i que si gira. L’única manera d’evadir-se era a glops de sidra El Gaitero. Era tradició de casa beure’n els diumenges per acompanyar els vol-au-vents farcits i les lioneses de Can Gil, una pastisseria a la qual la mare guardava fidelitat canina. El tal Gil era un home d’aspecte cansat i poques paraules. O potser no, i només era la manera com rebia la mare, que sempre li tenia un consell a punt per fer créixer el negoci: “I vols dir que en aquell racó no t’hi cabrien unes tauletes per servir esmorzars?”. En Gil la deixava parlar amb un mig somriure mentre ens embolicava les safates.

No sé en quin moment vaig començar a imaginar-me que en Gil es venjava en secret, fart de les idees que li engaltava aquella dona tretzepets. El veia a l’obrador, traient-se burilles del nas i col·locant-les als nostres vol-au-vents. D’un dia per l’altre en vaig deixar de menjar, davant l’astorament de la mare. 

En canvi, no vaig fer mai fàstics a la sidra. El pare servia a cada germana una única copa. Estava molt freda i me la bevia de cop, incapaç de dosificar aquell beuratge dolcíssim. En pocs minuts notava com se m’emboirava el cap i es diluïa el fragor del combat dialèctic. Les ganes de migdiada se m’acceleraven però no estava disposada a renunciar a les lioneses. Sempre procurava preparar-me’n una de triple, fusionant la crema, la nata i la trufa. Però tenia el cap espès i les meves maniobres amb la cullera fracassaven. D’aquella gran empastifada m’enduia a la boca una mica de xocolata i m’aixecava de la taula buscant amb desesperació el sofà. 

La Mireia m’animava a provar altres mètodes per evadir-me de les baralles, com ara mirar fixament el medalló dels Reis Catòlics que pendulava entre els pits enormes de la meva àvia. O bé comptar els minuts que faltaven perquè el cucut del rellotge tirolés cantés l’hora en punt com si li anés la vida. 

– Preferiria que féssim un intercanvi: boxejadors per muermos – li etzibava a la Mireia. 

Sí, ella i jo havíem establert categories per definir els pares de la classe: els boxejadors (els meus), els muermos (els seus), els moderns que deixaven beure Coca Cola, els que menjaven coses rares, els de l’avi que perdia la xaveta, els pesats de les excursions, els que tenien un garatge ple d’andròmines, els que presumien d’enciclopèdies … la llista era llarga i canviant. Si alguna de les dues havia passat el cap de setmana a casa d’un company de classe, el dilluns ens afanyàvem a compartir les impressions i a actualitzar, si convenia, les categories. A la Mireia, els boxejadors no l’atreien gens ni mica i la possibilitat que els muermos m’adoptessin temporalment va quedar definitivament aparcada. 

– Maria, Maria, contesta’m, fill meu! – els crits de la mare em van retornar a la realitat. – No trobo aparcament. Té – va allargar la ma per deixar-me unes monedes al palmell – compra’m un Fortuna. 

– S’ha apujat un duro, mama. M’ho va dir l’altre dia el senyor del quiosc – li vaig assegurar en una nova mentida. Vaig agafar les cinc pessetes del moneder i vaig saltar del cotxe. Mentre esperava que el quiosquer em servís el paquet de tabac, em vaig adonar que la meva mare, estacionada en doble fila, semblava barallar-se amb el quadre de comandament del cotxe. Vaig recollir el tabac i amb el duro furtat, vaig demanar cinc cuba-libres. Com amb la sidra, mai he sabut administrar les llaminadures. Vaig desembolicar barroerament els caramels i, apa, tots a la boca.

– Mama, què fas? – li vaig preguntar amb les galtes embotides.

– Doncs mira, que el teu pare ha estat remenant aquest matí la calefacció i ara no funciona. Mira que li he dit de portar el cotxe al mecànic. És tan cabut! Ara li diré i s’enfadarà, però és que tinc raó. 

I quan ja giràvem cap al carrer de casa, vaig pensar que la mare devia estar escalfant perquè la sortida al ring era imminent. 

Aquest relat neix de la lectura de la novel·la ‘No soc aquí’ d’Anna Ballbona. El seu magnífic retrat de l’estranyesa vital m’ha remogut. Li agraeixo aquest exercici d’introspecció i també el fet d’haver encunyat ‘La Ciutat del Costat’, una expressió que ens mancava als crescuts a la perifèria.