Aquesta història comença quan l’àvia va demanar-li a la Reme la garrafeta de vi ranci per fer un conill amb bolets. Bé, això de fer és un dir, perquè l’àvia detestava els fogons, però com que l’avi era de paladar fi, ella s’afanyava a fer passar per seus els plats de la Reme, que sí que hi tenia la mà trencada. La Reme no feia cas dels lletjos de l’àvia, ella anava per feina: el dia era llarg i havia d’anar a plaça, regar l’hort, donar de menjar a les bèsties i netejar el casalot, que era com tothom coneixia la casa d’estueig dels avis. I, per descomptat, atendre la seva filla, la Montse, que no fotia brot i només s’atansava a sa mare per dir-li: “dona’m quartos”. I el seu marit, en Manuel, que sí que pencava però que sempre remugava: que si a la fàbrica em paguen misèria, que si el cotxe està a les últimes, que si estic fins als collons de fer olor de merda d’oca.

“Nina, a veure si m’ajudes a trobar el vi ranci”, em va demanar aquella tarda la Reme. I vam baixar a la bodega del casalot, agafades de la mà per no caure escales avall, ja que allà sota no hi entrava ni un fil de claror, i la barana era molt feble. I cadascuna amb la seva llanterna va il·luminar els prestatges: aquí els vins, allà els caves, més enllà els destil·lats, en aquest racó els moscatells, i en aquell altre els vermuts. I la Reme em feia netejar la pols de les etiquetes i espantar les aranyotes per llegir en veu alta “Tinto Crianza” o “Coñac Borgoña”, i així vam pentinar totes les files d’ampolles. Jo mirava de respirar per la boca, perquè aquelles parets feien una olor molt forta de patata podrida. “Que estrany, juraria que també falten rosats…”, va mussitar la Reme. I va passar la llanterna per les parets tacades de floridures, com si busqués un senyal.

Quan m’estava a casa els avis, a primera hora em plantava al corral per ajudar la Reme a recollir els ous, escampar el gra i omplir les menjadores. Amb els avis només coincidia als àpats. L’avi es passava el matí al tennis, i a les tardes desapareixia per anar a jugar a dòmino al casino. L’àvia es llevava tard i es quedava fins al migdia llegint a la piscina. A les tardes es mudava amb l’esperança que l’avi la dugués a passejar pel port, però allò no passava mai, de manera que acabava a l’hivernacle, vestida de vint-i-un botons, cuidant les seves plantes. A les nits, jo a vegades sopava amb la Reme i el Manuel, a la caseta de masovers, i en acabat ella em duia al casalot, m’acotxava i em feia un petó de bona nit.

L’endemà de la visita a la bodega, vaig retardar l’anada al corral. Sabia que la Reme hauria matat el conill per al guisat, i no em podia treure del cap la imatge de l’estiu abans, amb el seu braç gros entrant a la gàbia grisa, i tot el que va venir després. De poc em va servir, perquè no comptava amb què ella, posats a fer, aquell matí també hauria pelat un pollastre. A l’entrada del quartet del corral vaig reconèixer les espardenyes brutes que la Reme es calçava per entrar al galliner: unes espardenyes que havia dut l’avi i que ella havia foradat per la part de dalt per deixar sortir els galindons. I al costat de les espardenyes, una galleda ensangonada amb el cos desinflat del pollastre al capdamunt. El cap li penjava fora de la galleda: tenia els ulls oberts i el bec a mig tancar, ben bé com si la mort l’hagués agafat per sorpresa. Em va venir una basca, però vaig dissimular i vaig passar al quartet. Em vaig asseure a sobre d’un sac de gra, al costat de la taula de fusta on la Reme, dempeus, escorxava el conill. Ras, ras, i cada estirada deixava al descobert un tros de carn. En Manuel fumava en un racó a l’altre extrem del quartet, assegut en un tamboret baix.

– Manuel, a la bodega falten rosats i tampoc hi he trobat la garrafeta de vi ranci. Em cal per cuinar el conill. Que saps on para?

– Què collons he de saber, jo…

– La senyora m’ha demanat l’ampolla.

– Aquella boja…

– Fes el favor, que hi ha la nena.

L’olor de tabac no dissipava la fortor del pinso i del sacs d’adob. I per si no n’hi hagués prou, s’hi afegia la ferum de plomes i vísceres. Em va venir una altra basca, i una altra, i al final vaig treure l’esmorzar. “Nina, que has vomitat? Apa, anem a fer un volt per les tomaqueres, que et tocarà l’aire”, va dir-me la Reme, però a mi em sabia greu deixar aquella pasterada. “Tira, dona, ja s’ho menjarà alguna ratota!”, va exclamar ell, enmig d’una riallada.

Al vespre la Reme ens va pujar el sopar al casalot i es va quedar una estona a la cuina, parlant amb l’àvia. La porta estava entreoberta i vaig parar l’orella. La Reme va explicar a l’àvia que el vi ranci no havia aparegut, “però no s’amoïni, que una copeta de brandi farà el mateix efecte”. I no sé com s’ho va fer venir per parlar d’en Manuel.

– Està molt estrany, senyora. A les nits es queda al quartet del corral, fins a vés a saber quina hora. I aquesta setmana ha fet tard dues vegades a la fàbrica. I em parla d’una manera… a vegades em crida i tot.

– Ai, els homes, Reme…

– N’hi passa alguna.

– Tots tenim èpoques, dona… no en facis cas.

Dos dies abans de marxar em vaig trobar la Reme a primera hora remenant el comptador del quartet del corral. “Coi, els llums no s’encenen”, va dir. I va trucar la companyia, i va parlar amb un, i amb un altre, i tipa de tots va fer venir el seu lampista de confiança, un tal Eusebi. Vam deixar-lo treballant i vam anar a collir bledes. No sé l’estona que deuria passar fins que vam tornar al quartet. Damunt la taula d’escorxar hi havia una estesa d’ampolles buides de vi rosat i la garrafeta del vi ranci. La Reme s’ho mirava amb els ulls desencaixats. “Reme, he obert la tapa gran dels cables… algú ha amagat les ampolles damunt la canonada. Es deu haver vessat una mica de líquid i ha fet curtcircuit”. L’Eusebi parlava en veu baixa. No va voler cobrar el servei i abans de marxar va tustar l’espatlla a la Reme.

L’endemà ella no va aparèixer per l’hort, ni pel galliner, ni pel casalot. L’àvia em va dir que no es trobava bé i que fes el favor de no molestar-la. Però jo no me’n vaig poder estar, i després de dinar, mentre l’àvia s’arreglava les ungles, em vaig escapolir. La Reme estava de peu a la seva cuina, fent bullir tomàquet per fer conserva. I quan es va girar, li vaig veure un ull negre. “Nina…”, em va dir quan es va adonar que la mirava. Però vaig sentir por i vaig apretar a córrer.

Aquella nit no podia dormir. Des de la meva habitació guaitava la caseta dels masovers, amb els llums encesos. L’ombra de la Reme, amunt i avall, es reflectia a la finestra. Em vaig posar la bata i vaig apropar la butaca al vidre, disposada a esperar sense saber què. I ja m’havia adormit quan em va despertar un soroll de reixes. Pel camí de l’entrada va aparèixer en Manuel, fent ziga-zagues: s’aturava, feia unes passes, s’aturava altre cop… fins que va ensopegar amb una jardinera i va quedar estès a terra. La Reme va sortir, el va veure i va tornar a entrar a la caseta. Però al cap d’una estona va tornar a sortir amb una palangana: es va ajeure al seu costat i li va passar un drap per la cara. I amb els seus braços d’escorxar animals el va aconseguir aixecar i el va entrar a casa.

L’endemà van venir els meus pares i l’àvia va servir conill amb bolets. Jo no vaig voler menjar-ne, i l’àvia em va dir “quin lleig que em fas”. I quan marxàvem, encara dolguda, em va fer un petó sense abraçada.