La sabateta

Només llevar-me, m’atansava a la porta entreoberta de l’habitació i observava aquell raig de sol que travessava com un llamp la finestra i s’estavellava contra la sabateta de la tia. Ella dormia en una zona de pas del segon pis, entre el meu dormitori, el lavabo i el rebedor que donava a les escales. Sempre se’n queixava, d’això: “Mira que aparcar-me en un racó com un trasto…”, però l’àvia no cedia, potser per por a què si la tia tenia cambra pròpia, costés més tornar-la a la residència. Em fascinava, deia, aquell raig de sol matiner, del color de les primeres flames, perquè l’imaginava decidit a incendiar la sabateta de la tia. I, és clar, si cremava la sabateta, cremarien els llençols i el foc encerclaria la tia fins que… i aquí ho deixava, no fos cas que per pensar-hi massa, acabés provocant una tragèdia. Llavors obria la porta de l’habitació molt a poc a poc, procurant mitigar el nyeeec de la frontissa vella, i passava de puntetes pel costat del llit de la tia, amb l’esperança que encara dormís. Però tan bon punt arribava a la barana de l’escala, em retenia amb un crit aspre.

– Xtttt! On et penses que vas? Fes el favor de buidar-me l’orinal – m’ordenava mentre tocava la campaneta.

Aquella olla de pixum tebi em feia venir basques, i amb les presses d’arribar al lavabo, sempre en vessava una mica. Per sort, l’àvia apareixia de pressa amb el pal de fregar i el pot de la paciència ple fins dalt.

– Com has dormit?

– Malament. Aquest matalàs és dur com una pedra.

– Després li demanaré a en Miquel que m’ajudi a tombar-lo.

– Ui, si hem d’esperar el teu fill…

– No comencem, per l’amor de Déu.

L’àvia li apropava la cadira de rodes, i mentre la tia s’hi asseia, li deixava la roba i la sabateta al lavabo. Aquella sabateta negra de cordons, de roba tova i sola de goma, que vestia i donava dignitat a un peu devorat pel reuma. “On me l’heu posada? Feu el favor!”, cridava la tia amb desesperació si la perdia de vista. Per això l’àvia s’assegurava, cada matí, de deixar-la ben visible al marbre de la pica. Jo, mentrestant, contemplava les maniobres de la tia per sortir del llit i seure a la cadira, amb l’esperança que en algun dels moviments el camisó s’alcés i li pogués veure el monyó. Però això no passava mai, i de seguida l’àvia em posava la mà a l’esquena i em deia fluixet “baixem a esmorzar, reina”. El pare era l’encarregat de traginar la Coixa, així li deien, per les escales. Sense dir-li ni ase ni bèstia, l’agafava com un paquet gros i apa, amunt i avall. Ella ni se’l mirava: li passava els braços pel coll i vinga a remugar.

Això passava a finals d’agost, quan l’àvia anava a buscar la tia a la residència per tenir-la un mes a casa. Un sacrifici que la resta de germans esquivava però que l’àvia entomava “per dormir millor a les nits,”, deia. Porta’m al vàter, canvia de canal, ja te’n recordes de la camamilla? Aquell sergent amb pentinat de monja sotmetia l’àvia en tot, menys en una cosa:  la marquesa.

– Quantes vegades t’he dit que aquesta planta et treu llum, aquí. L’has de podar, el pati aviat semblarà una selva -. I en aquell nyi-nyi-nyi, la tia bellugava la cama com si fos de drap i dugués cosida la sabateta a la punta. Quan parlava de la planta, l’àvia escorria la baieta amb força, com si volgués escanyar algú. I al vespre, quan la Coixa mirava la tele, sortia al pati i s’asseia al costat de la marquesa, amb les cames damunt d’una cadira per fer baixar la inflamació de les varius. Era una estona en què semblava feliç, acaronant aquelles fulles immenses, d’un verd vivíssim.

Un dia dinant, el pare comentava el programa de Festa Major i jo me l’escoltava amb una bola de mongeta tendra a la boca.

– Anna, la verdura…- va dir-me l’àvia.
– Aquesta nena hauria de venir a la residència, a tastar menjar del bo – va deixar anar la Coixa.
– Ah, sí? Com ara què? – vaig gosar preguntar-li.
– Vòmit de gos: és deliciós!

El pare va llançar el tovalló contra la taula.
– Vostè no sap parlar sense fer mal?
– Ui, nebodet, però si tens boca!
– Sí, i si la meva mare em deixés, li cosiria la seva amb grapes.
– Quina poca educació… Et recordo que m’estic a la residència per voluntat de ta mare. Us hi voldria veure, allà, envoltats de vells que tot el dia criden i van cagats fins a les celles.
– Ja n’hi ha prou! – L’àvia es va aixecar de la taula i es va tancar al pati. Aquell dia, no va fregar els plats fins al vespre.

I dos dies abans de marxar, va passar allò. A mitja tarda, l’àvia planxava i la Coixa va començar a burxar-la.

– Llavors en Miquel no es quedarà a la missa de difunts d’en Josep?
– No.
– Segur que té alguna cosa millor a fer.
– Encara els queden uns dies de vacances i marxaran a la platja. Molt bé, i al seu pare que el bombin.

L’àvia va deixar la planxa i es va girar cap a les piles de roba que havia disposat damunt la taula del menjador. Va tancar els ulls uns segons i de seguida va començar a repartir aquelles muntanyes per les habitacions. En aquest anar i venir, vaig veure que plorava i quan va caure el sol, no va sortir a acaronar la marquesa. Havent sopar, la tia va dir que  tenia un doloret al pit i el meu pare la va pujar a dormir. Jo em vaig quedar adormida al sofà i, quan em vaig despertar, l’àvia ja era al llit. La casa era fosca i vaig pujar les escales amb por. La Coixa dormia. De puntetes, vaig passar pel costat del seu llit i vaig sentir com esbufegava. Va estirar el braç per tocar la campaneta però li va caure a terra. Jo vaig fer un bot cap al dormitori. Amb la porta entreoberta, escoltava un frec frec de llençols i uns xisclets ofegats, ara tres de seguits, ara només dos, ara un i tornem-hi. I vinga a moure’s, com un gos ple de puces. “Deu somniar amb la residència”, vaig pensar. Per la finestra s’escolava un raig de lluna i me’l vaig estar mirant fins que em vaig adormir.

L’endemà al matí, un crit de l’àvia em va despertar. “Miquel, Miquel!!”, i tot eren corredisses. Quan vaig passar per davant de la tia, tenia els ulls molt oberts i no els tancava. Em vaig fer enrere i vaig ensopegar amb la sabateta. Me la vaig guardar a la butxaca del pijama, tota doblegada, i vaig baixar al menjador. Va venir molta gent: l’àvia a estones plorava i el pare es va passar el dia enganxat al telèfon. “Soc el nebot de Maria Lluïsa Alegre”, repetia, i va ser així com vaig saber que la Coixa tenia nom.

I quan va arribar l’hora de de vestir la tia per a la vetlla, l’àvia va regirar la casa buscant la sabateta i a última hora la va tapar de cintura en avall perquè aquell peu nu li feia angúnia. I vam anar a missa, i al cementiri, i l’endemà d’enterrar-la, l’àvia va fer venir el drapaire perquè s’endugués l’orinal i la cadira. Quan va ser l’hora de marxar, mentre el pare carregava les maletes, vaig sortir al pati i amb tota la força del meu cos vaig aconseguir aixecar una mica el test de la marquesa, a prou altura perquè hi entrés la sabateta. Vaig abaixar el test per sepultar-la i vaig entrar a la cuina amb una gran sensació de pau.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s