Quan algú entrava nou a l’escola, a la setmana se li penjava una etiqueta que arrossegava fins que marxava a l’institut. A la cua del menjador o als vestidors del gimnàs començaven a córrer rumors imparables: “que sí, que es menja la cera de les orelles”, “es veu que el seu pare es droga”, “té una teta més gran que l’altra” i coses així. Les crèiem certes i santes pasqües. A la Dolo també li va passar, quan va aterrar. De seguida va començar a destacar en mates i ciències: era molt ràpida fent càlcul, i d’animals i d’arbres en sabia un tou. No xerrava massa amb ningú, i a l’hora del pati se’n duia una llibreta i s’asseia a dibuixar a la pista de sorra, en un racó atapeït de formiguers. I ja va estar: es va escampar la brama que guardava escarabats vius a l’estoig i que a les butxaques de la bata duia formigues que alimentava amb les molles de l’entrepà. Un dia l’imbècil del Fran li va preguntar si s’amagava aranyes a les calces. Ella no es va arronsar: “Ho he provat, però prefereixen fer niu als testicles” i, com aquesta, en va repartir més, de cleques, fins que la van deixar per impossible. Jo no en tenia cap, d’etiqueta, poser perquè no destacava en res: no era guapa, ni aplicada, ni tampoc massa simpàtica. Només una cosa m’havia fet popular: la diabetis. Dos anys enrere, m’havia desmaiat escrivint a la pissarra i al cap d’uns dies vaig arribar a classe amb el mesurador de glucosa i la ploma d’insulina, i durant una temporada em miraven amb curiositat si em punxava a l’hora d’anglès o menjava galetes al laboratori. Però passat l’efecte de la novetat, vaig tornar a l’espai conegut de la indiferència. Va ser la Dolo, qui em va treure d’allà. 

A mig curs vam marxar de colònies. En pujar a l’autobús, la mestra em va fer seure ben endavant, perquè era de les que es marejava i havia de tenir sempre a mà una bossa de plàstic del súper. Vaig deixar anar el cul al seient amb ràbia, conscient que la gresca es cuinava al fons de l’autobús. Llavors la Dolo es va plantar al meu costat, amb la llibreta i el llapis a les mans. No ens vam dir ni mú. Ja feia una estona que havíem arrencat quan em vaig fixar que duia una mosca quieta a l’espatlla, com si fos un lloro de fira. Li vaig clavar una manotada per espantar-la, però la Dolo em va agafar fort el canell i em va cridar, indignada: 

– Es pot saber què fas?

– Fer fora la mosca.

– I per què l’has de fer fora? Ve amb mi! 

– Però què dius?

– El que sents. La Gertru és una mosca vella i potser serà el seu últim viatge. Segur que no ha estat mai a Sant Martí d’Empúries. 

– Estàs com una cabra!

– Tothom té tares. A tu el sucre et falla i es nota.

– En què es nota?

– En que no ets carinyosa.

– I què té a veure el sucre amb el carinyo? 

Però no em va respondre. Va començar a dibuixar una mosca: el caparró enganxat a una mena de gep, d’on penjava el tronc com una càpsula tova, alçat per unes potetes fines com agulles que es plegaven per l’articulació. I com un fermall clavat al cos, les ales: dues fulles transparents travessades per un brancam de membranes. 

– Com que tens el caràcter avinagrat, si fossis mosca series la mosca del vinagre. Flipa, eh, que tindries els ulls vermells! – I de la butxaca del pantaló va treure un rotulador i va completar l’insecte amb dos ulls roigs en forma d’ou. Era un dibuix brillant. No me’n vaig poder estar i li vaig respondre: 

– Doncs tu series la mosca collonera, perquè saps com tocar els collons! – Allò la va fer riure i vam començar un joc. Ella dibuixava un insecte inspirat en un company de classe i jo l’havia de batejar amb un nom científic: Tontum Culum, Repelentia Màxima i Burrus Majúsculus. La mestra ens va cridar l’atenció perquè rèiem molt fort, però no li vam fer cas i al final ens va castigar. Hauríem de carretejar fins a la casa de colònies una lleixa amb material per fer manualitats. 

L’autobús ens va deixar a mitja tarda a l’entrada d’un camí de bosc, on ens esperaven els monitors. “Ens haurem d’afanyar, perquè en una hora serà fosc”, van advertir-nos. La lleixa pesava, i la Dolo i jo ens vam quedar enrere. Ella m’assenyalava branques d’alzines sureres, soques escapçades de pi, manyocs de tiges d’esbarzer, i a tot arreu hi endevinava una figura. “Fixa’t amb el braç de fusta que sobresurt d’aquell tronc. Però si és el nas d’un senglar!”, i jo, al principi, no hi veia res, però poc a poc vaig entrar en aquell joc fascinant de mirades. “Dolo, allà, la cortina d’heura… sembla la porta del regne dels elfs”, i ella feia que sí amb el cap, i els ulls li brillaven. 

Però un tro ens va connectar de cop amb la realitat: les veus del grup ja no se sentien. Estàvem pràcticament a les fosques i, malgrat il·luminàvem els arbres amb la lot, no vèiem enlloc les fites del camí. Llavors tot va anar molt ràpid. Va començar a ploure fort i vam mirar de córrer, amb la maleïda lleixa balancejant-se d’un costat a un altre i els pots de llapissos dringant en percussió.

No sabia on posava els peus, i de cop vaig notar un clec al turmell i el dolor em va fer seure al marge del camí. Em vaig treure la moxtilla de l’esquena i vaig enfonsar la mà a l’interior de la bota per palpar d’on venia el mal. La Dolo va dir: “a cagar, la lleixa es queda aquí”, i jo em vaig apartar perquè la deixés caure a terra. Però en moure’m, vaig donar un cop a la moxtilla, que va caure avall, damunt d’un llit de plantes enfiladisses. I vinga trons, i més aigua, i jo em vaig posar a plorar, perquè notava el mareig de la falta d’insulina i duia el necesser per punxar–me a la motxilla. I estava xopa, i tenia molt fred. Va ser en aquell moment que la Dolo es va estirar al terra i va començar a parlar fluixet. 

– Què fas?

– Demano ajuda.

– Dolo, per favor, que això no és cap joc! – vaig cridar-li-. Qui vols que ens ajudi?

– Els animals més petits. 

Continuava plovent, i aquelles llanternes barates es van quedar sense bateria. La Dolo m’abraçava i em deia: “aviat vindran, aviat vindran”. I de cop, una estora de cuques de llum va il·luminar el racó on s’havia estavellat la moxtilla. La Dolo em va fer estirar al terra i vaig tancar els ulls, perquè el cap em rodava. Vaig notar que ella s’allunyava, i que una escalfor venia del terra, que ja no estava moll, i m’abrigava, i que un formigueig tebi que neixia del mitjó avançava poc a poc cap al turmell malmès, i em feia unes pessigolles suaus, molt suaus. La Dolo va tornar panteixant, i es va asseure al meu costat, amb una muntanyeta de cuquetes que li feien llum. Va obrir la cremallera del necesser i li vaig anar explicant com preparar la dosi, fins que me la va clavar a la cuixa, travessant els texans. Va guardar el necesser a la moxtilla i es va arraulir al meu costat. Havia parat de ploure i jo anava recuperant les forces. Li vaig xiuxiuejar: “On deu ser, la Gertru?”, i la Dolo va respondre, esgotada, amb un filet de veu: “Gertruuu”. I ens vam quedar en silenci fins que vam sentir cridar els nostres noms.