Borrasques

Quan vaig conèixer la Charo, em va semblar una dona d’un altre planeta. Bé, de fet la mare també era una mica extraterrestre, en aquell poble de muntanya on les dones treballaven com a mules a la granja i només s’esbargien el diumenge a l’hora del vermut. La mare baixava a donar classes de piano a la ciutat i, si trepitjava el camp, era per anar a córrer. Però no en tenia prou, amb fer la seva. Li faltava aquell cafè amb algú, algú que fos una mica com ella. I en aquells vespres eterns, amb el sopar a taula esperant el pare, tocava cançons tristes amb cara de patir. “M’ofego, Ernest, m’ofego”, se li queixava, fins que va agafar el costum de passar, de tant en tant, el cap de setmana a casa d’alguna amiga de Barcelona. Mai n’explicava res, d’aquelles estades: només sabíem que li treien l’amargor. El pare al principi va protestar, però quan es va adonar de l’eficàcia del remei, va dir-se avall que fa baixada. Amb tot, si la mare tenia un mal dia, li queia una bona pluja de retrets: “merda de poble”, “jo no volia marxar de Barcelona”, “tot per la teva feina”, i vinga crits fins que s’encenia un cigarro: llavors la borrasca amainava.

Així vam anar fent: després dels xàfecs sortia el sol, però de seguida el tapava un nuvolot negre. Fins que va arribar la Charo. Va ser un dissabte al matí. El pare era de viatge, la mare feinejava a la terrassa i jo jugava a amagar-li la baieta. Davant la casa del costat, buida des de feia anys, va aparcar un cotxe tronat i de dins en va sortir una dona altíssima, vestida com si anés a l’òpera. Buon giorno, signoras!, ens va cridar, i al minut es va plantar al nostre portal. 

– Quines veïnes più belle, mamma mia! Que em deixareu a entrar a fer un riu? Casa meva deu estar glaçada, i ara que hi penso, no tinc ni paper de vàter – la mare no va saber dir-li que no. Aquella geganta d’ulls verds em va remenar el serrell amb les seves ungles llarguíssimes i es va tancar al vàter. De cop, va començar a taral·lejar una cançó.

A la mare se li va il·luminar la cara. “És Datemi un martello?”, va preguntar a la Charo, amb el cap encastat a la porta del lavabo. “Efectivament! T’agrada la Pavone?”, va cridar l’altra. “Oh, m’encanta!”, va respondre la mare. Quan la porta es va obrir, la Charo va desafiar la mare. “T’atreveixes amb la tornada?”, i allà enmig del passadís van corejar “che rabbia mi fa”. Aquella dona estrafolària xerrava pels colzes, amb una teatralitat còmica: ara llançava un sospir de melodrama, ara feia un xisclet, ara obria molt la boca per reblar amb un ceeertooo!. No ho era pas, d’italiana, la Charo. “Soy Rosario, de Sevilla”, ens va aclarir, però sentia un amor profund pel país veí i es divertia fent-se passar per nadiua. “I quan no em sé la paraula en italià, dic el que em surt del patato!”. La mare reia com temps enrere, abans que arribessin les tempestes, i va demanar a la Charo que es quedés a fer un cafè. D’on havia sortit aquella senyora? Jo me la mirava morta de curiositat. No sé quina edat devia tenir, però pels rierols de carn aspra que li solcaven la cara vaig deduir que era més gran que la mare. “Aquest vestit que portes és elegantíssim!”, li va dir la mare. “Sí, oi? Tinc una col·lecció de vestits de lluentons de quan cantava en una orquestra. Cada dia me’n poso un: s’ha de celebrar la vida!”, va exclamar, mentre treia de la bossa de mà un potet amb pastilles. Em va demanar un got d’aigua i es va empassar aquelles boletes blanques fent un moviment de cap.  

“Queda’t a domir, dona”, va insistir-li la mare, quan va saber que el seu camió de mudances no arribaria fins l’endemà. La Charo no es va fer pregar. Va menjar com un ocellet: quatre cullerades d’arròs i prou. La mare havia obert un vi dels bons i quan va acabar de desparar, es va animar a tocar el piano. “Què voldrà, l’artista?”, va preguntar divertida a la Charo. ‘L’Appuntamento’, de la Vanoni, va respondre-li l’altra amb solemnitat. Es va fer fosc i encara cantaven. 

L’endemà el pare va arribar d’hora i es va horroritzar amb l’estesa de copes i cendrers plens, i amb el sant pau de la Charo adormida al sofà. “Però què és tot això?”, cridava, i es va desfermar una tempesta: “es pot saber on tens el cap?”, recriminava el pare a la mare, i tantes vegades li ho va repetir que ella li va engaltar: “el tinc on em surt del patato!”. A mi em va agafar un atac de riure, però la Charo no sabia on posar-se. Va marxar de puntetes amb les sabates a les mans i abans de tancar la porta em va llançar un petó a l’aire. 

La mare no va renunciar a la seva nova amiga. Tan bon punt tornava de treballar, passava a ca la Charo amb qualsevol excusa: “m’ha sobrat pa de pessic”, “he vist unes cortines que et poden quedar bé”, “vols que miri d’arreglar-te el tocadiscs?”. I quan el pare marxava els caps de setmana, ens l’enduíem a fer un menú a algun poble del costat. Amb els mesos, la Charo es va anar aprimant i li costava més caminar, però no perdia el sentit de l’humor ni les ganes de cantar. En els últims revolts abans d’arribar el poble li preguntava a la mare: Cosa facciamo? I la mare responia amb entusiasme: Mina! I llavors la Charo abaixava la finestra del cotxe, omplia els pulmons d’aire i entonava Un anno d’amore fins que es quedava amb un fil de veu. Quan passava això, a la mare li queien les llàgrimes i les eixugava discretament amb la màniga. 

El pare detestava la Charo, i assistia amb disgust a les anades i vingudes de la mare a casa la veïna. Fins que un dia va decidir contraatacar i va arribar amb un ram de flors.

– Amor, divendres he reservat nit d’hotel a Cadaquès. 

– Divendres a la tarda he d’acompanyar la Charo al metge.

– N’estic fins als collons, de la Charo. 

– S’està morint, Ernest. Ha vingut aquí a morir-se. 

– Doncs que no trigui! 

Aquella nit no va caure un xàfec, a casa, sinó una glaçada. La mare va deixar de parlar al pare i es va instal·lar a l’habitació de convidats. Els últims dies de la Charo només venia a dormir, i quan el pare provava de parlar-li, ella el castigava amb un silenci espès. 

La Charo es va morir i la mare es va enfonsar en un pou. Va continuar treballant, però quan arribava a casa deixava caure a plom les seves coses i corria a tancar-se a l’habitació de convidats: un cau de llençols enredats i persianes abaixades. Ni sopars, ni rentadores, ni res. El pare al principi es va prendre com un repte, això de portar la casa, però a la setmana va trucar l’àvia: “No puc més”. I l’àvia venia els dissabtes, a cuinar i a posar ordre, i tan bon punt entrava per la porta, el pare fugia com un ratolí empaitat i no tornava fins al vespre. Així vam estar un mes. Fins que un matí la mare va sortir de l’habitació i va anar directa al pare: “Parlem”, i el pare va tancar els ulls, amb gest resignat, pressentint que del cel li caurien pedres com punys.  

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s