Sota el llit

– Com estic, princesa? – em va preguntar la mare, amb veu de pardalet.

A mi em divertia marcar un contrapunt groller a la seva finor, i per això vaig exclamar: “Buenorrra!”. Aquella nit s’estava acabant de mudar per anar a sopar amb les amigues i jo, llavors una adolescent rabassuda i plena de grans, me la mirava morta d’enveja als peus del seu llit. Davant del mirall del tocador, s’ajustava les copes del sostenidor, un pelet amunt, un pelet avall, per aconseguir l’adhesió perfecta d’aquella terenyina brodada. La mare podia estar fregant el vàter amb quatre parracs, que no perdia mai l’elegància de les ballarines russes. Si sonava música, ella, que no havia fet mai classes de ball, semblava que flotés, cap aquí, cap allà, amb moviments lleugers i gràcils. Els braços llargs com espigues, un cos de nena que l’edat havia respectat i uns ullassos blaus, del color del mar en calma. Però aquells ulls no eren el mirall de la seva ànima, en absolut. Allà dins hi cultivava uns secrets que creixien i anaven tapant, com una planta enfiladissa, els murs del remordiment.

– Recorda posar l’alarma, Laia! – i se’n va anar de pressa, llançant un petó a l’aire.

Vaig celebrar la meva felicitat fent la croqueta damunt la flassada esponjosa. Em venia molt de gust arrepapar-m’hi, però abans havia de matar la gana. Vaig endrapar un tros de pizza freda asseguda al marbre de la cuina. “Mira quines vistes!”, el pare m’acabava d’enviar una foto des del refugi de muntanya on dormiria. Aquella escapada l’havíem de fer plegats perquè la mare, com sempre, ja havia fet plans. Però me’n vaig despenjar quan vaig saber que em podria quedar sola. Ni àvies, ni cangurs, ni cases d’amigues: SO-LA. Vaig llançar el plat a la pica i vaig córrer cap amunt. El mòbil a la tauleta, la tele en marxa i oh, l’excitació de quan comences a assaborir l’instant somniat. “Tia, has de mirar Thelma i Louise, unes ties molt guais que escapen d’uns fills de puta molt fills de puta”, m’havia recomanat la veïna. Geena Davis i Susan Sarandon ja em tenien a la butxaca, quan plofff, se’n va anar tot a negre. “Deuen ser els ploms”, vaig pensar, i ja estava de peu quan vaig sentir passes i unes veus d’home a l’entrada. La porta es va tancar i els cruiximents del parquet es van estendre per la planta baixa. “Hòstia, l’alarma!”, i em vaig amagar sota el llit, feta una bola, com aquells cucs negres que es caragolen quan els toques. Algú va pujar les escales i una llanterna va il·luminar l’entrada de la cambra. Ràpidament, dos, quatre, sis o vuit peus, ja no ho recordo bé, es creuaven davant meu, i de cop, aquella humitat a les calces.

– Aquí està el despatx d’aquest desgraciat. Regireu-ho tot: calaixos, llibres, carpetes… en algun lloc deu guardar la pasta -. Va ser llavors quan em va saltar l’alarma: aquella veu m’era familiar.

– Quant temps dius que et vas follar aquesta tia, Guille?

– Doncs amb la tonteria gairebé un any…

– I què, què?

– No va estar malament. Ja sabeu que m’agraden les mosquetes mortes. Mai són el que semblen… -. Ras, ras, ras, els calaixos anaven i venien amb fúria.

– Aquests sostenidors et deuen sonar, no? – i va esclatar una riallada.

– Que ets cabró… espavileu, que no tenim tota la nit.

Guille, Guille, Guille… Guille Armadans! Havia estat amic del pare fins que un dia es va esfumar. Només podia ser ell. Aquells peus foscos m’encerclaven i em vaig concentrar en encongir-me una mica més, abraçant-me molt fort.

– Tres-cents euros, en un sobre al fons d’un armariet. Res més.

– Hòstia, que poc… mira que el tio manega pasta en negre a la immobiliària… fem un cop d’ull a baix.

Els peus van desaparèixer en fila. No sé quanta estona més vaig passar allà sota, respirant el meu alè calent i amb la mà al cor, que bategava desbocat. Llavors pum!, la porta es va tancar i em va semblar que la casa recuperava el silenci. Em vaig descargolar i vaig sortir de l’amagatall. Vaig agafar el mòbil de la tauleta i amb la llanterna vaig comprovar la desfeta de calaixos oberts i les muntanyes de roba i papers escampats. I en el cim més alt, presidint aquell desori, els sostenidors de la mare, amb aquells turons turgents on havia fet niu la mentida. En aquell moment, alguna cosa em va explotar dins. Diria que l’estómac va entrar en erupció, i una lava de ràbia va remuntar l’esòfag i em va cremar primer el coll, després la boca, i em cremava tant que vaig intentar deixar-la sortir amb un crit: “Mamaaa!”. Però la veu no em responia, i aquella cremor abrasant-me la llengua. Estava marejada i vaig baixar les escales amb una mà agafada a la barana. En l’últim graó vaig asseure’m per marcar el número del pare, amb els dits tremolant damunt del teclat. “Laia, sí? Què passa, Laia?”. El mòbil em va caure de les mans quan vaig veure el punt de llum d’una llanterna sota la porta del lavabo. Vaig tancar els ulls i em vaig arraulir contra la paret, no com un insecte esporuguit: més aviat com el gos que espera, resignat, un càstig sever. L’únic que em podia salvar, vaig pensar, era el foc que portava dins.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s