Una història que passa volant

– I quan arribem a Barcelona, fes el favor de trucar a l’hospital i agafar-te un parell de dies per descansar. Que per alguna cosa ets cap de servei, collons! 

La Marina fa que sí amb el cap, però no se l’escolta, concentrada en un desig desesperat: “Vinga, cony de pastilleta, deixa’l grogui. Vinga!”. L’avió es va omplint. Ara el Claudi li agafa la mà i ella torça el llavi quan nota aquell palmell suat. Els ulls se li van als dits del seu marit, amb les ungles devorades i aquell serrell de repelons que li han fet ferida. Fa un temps hauria agafat la crema hidratant per calmar, amb un massatge delicat, aquella carnisseria, i després hauria bufat fluixet. Ara ell repenja el cap sobre l’espatlla d’ella: s’ha pres un ansiolític perquè volar l’aterreix i sembla que li ve la son. Sí, exactament, el Claudi s’ha adormit i la Marina enceta aquella estona de pau amb una respiració fonda. L’últim grup de passatgers que avança pel passadís està encapçalat per una dona amb un nadó en braços. El segueixen dos nens petits i el seu marit, que porta penjant un munt de bosses que xoquen contra els seients. Un dels nens ha vist la Marina i riu. Ella no en té ganes, de riure: es limita a aixecar la mà, tímidament, per saludar-lo. La família seu dues files de seients més endavant: la mare esbufega, dona ordres, reparteix joguines. 

“Ens cal temps, amor”, li ha repetit aquests dies en Claudi a Nova York. I ho ha dit de cor: ell no amaga cap monstre. Ja s’enlairen. La Marina mira per la finestra: fora és negra nit. Dins l’avió, els passatgers parlen en veu baixa, hi ha una llum càlida que convida al descans. El nen que ha vist abans treu mig cos pel seient i li ensenya un peluix. La mare s’aixeca i l’agafa per anar al lavabo. A l’alçada de la Marina, el nen s’atura i torna a riure. Ella s’estova i eixampla una mica els llavis. “Vols fer el favor de circular? Disculpi, senyora, si ha tingut fills ja sap que aquests viatges són una bogeria!”. A la Marina se li congela el somriure uns segons, fins que sent jrjrjrjrjjrjrjrjrj, el ronc del Claudi. Torna a mirar per la finestra. “Déu meu, d’on trauré les forces?”, es pregunta. Ningú s’ho espera, que el vulgui deixar, ella no ha deixat pistes: ho ha anat covant molt endins, un dia, un altre dia, i un altre. Des de fa dos anys. En canvi, en Claudi ha anat a totes, aquests últims mesos: viatges, sopars, regals, i “com estàs, amor, com estàs?” i ella sempre “bé, bé”. La mare i el nen tornen del lavabo. Ella s’apressa, el nadó plora. “Ara quan tornem, amor, hem de cancel·lar el compte corrent que li vam obrir al Ferran”, li ha dit el Claudi aquest matí, després d’esmorzar. “I ja haurem acabat amb el martiri de la paperassa”.  jrjrjrjrjjrjrjrjrj, jrjrjrjrjjrjrjrjrj. De cop, se li acudeix que s’estalviaria tot el que ha de de venir si s’estimbessin. Uns segons de pànic, molts crits, i buuuum, l’explosió que ho fon tot a negre. Un moment: se senten veus nervioses que venen de la família que seu dues files de seients més endavant. Ara un xiscle. El pare corre pel passadís a buscar l’hostessa. La mare es posa de peu: “Un metge, si us plau, un metge!”. Clac-clac: sense pensar-s’ho, la Marina es descorda el cinturó de seguretat i corre cap allà.

– És metge, vostè???
– Sí. Què ha passat?

És la criatura. S’encenen els llums, ve l’hostessa. La nena està postrada en els braços de la seva mare, li costa respirar, la cara li ha agafat un color blavós. La Marina reclama amb urgència la farmaciola. Un jove infermer s’afegeix a la corrua. De fons, la veu trencada de la mare “petita, petita”. Clonc, clonc, clonc, clonc. Els talons d’una altra hostessa, que porta la farmaciola. La Marina s’arromanga la faldilla i s’asseu de genolls al passadís. Vejam, aquí la bala d’oxigen i la mascareta. L’infermer li col·loca amb delicadesa a la nena. Ara la Marina pregunta: 

– Ha menjat fa poc? Pit, biberó?
– Biberó, fa un quart d’hora. Quina llet li donen?
– A Nova York no vam trobar la marca que fèiem servir. N’hem estrenat una altra…
– Té molta pinta a reacció al·lèrgica. Li hem de punxar adrenalina.

Revisa les ampolletes: nitroglicerina no, furosemida no, salbutamol no… aquesta, adrenalina. No, no està caducada. L’infermer prepara la xeringa, “quan pesa la nena?”, la Marina fa una multiplicació ràpida per calcular la dosi, l’infermer assenteix, “endavant, endavant”. La Marina es posa de peu, apuja el camal del pijamet i punxa la xeringa a la cuixa de la nena. “Diu el capità que en cinc minuts aterrarem en una base militar. Vindrà una ambulància medicalitzada”, anuncia una hostessa. El pare l’abraça emocionat: “Déu la beneeixi, senyora”, la Marina també l’estreny fort.  La família abandona els seients, la mare la primera de la comitiva, les hostesses carreguen les bosses.

– Està greu, tant de bo se’n surti… – diu l’infermer.
– Gràcies, amic – la Marina l’abraça, abans de tornar al seient. S’adona que la part del darrere de la faldilla se li ha quedat enganxada sota el jersei i és probable que hagi estat ensenyant les calces una bona estona. Riu. El Claudi la rep amb cara de ressaca: “Què ha passat?”, “Tot bé, dorm i després t’ho explico”. 

Han aterrat. Per la finestra de seguida veu els llums de l’ambulància, i els pares i els nens corrent, amb les bosses dansant a l’aire. A dins l’avió, els llums recuperen la tebior. De cop, la Marina nota els ulls humits i de seguida una cortina de llàgrimes gruixudes li llisca galtes avall. Ella deixa fluir aquell torrent, com una ferida infectada que s’ha obert i comença a drenar-se, i que s’endú per davant el record, el record d’aquella trucada des de Kabul que li va estripar l’ànima. Zas, zas, zas, fins a fer-ne tires. Torna a mirar per la finestra. L’ambulància ha arrencat i ja només es distingeix el punt vermell de la sirena. La Marina per fi agafa un mocador i mentre s’eixuga els ulls, comprèn que ha arribat l’hora de salvar-se. 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s