La nit dels gripaus

Quan llegeixis aquesta carta, Maria, ja farà alguns dies que hauré mort, i no pas a desgrat meu. Fa massa anys que visc sense viure, amb aquest secret que m’ha anat rosegant l’ànima, com les arnes quan devoren silencioses el moble més exquisit i el van buidant i buidant fins a fer-ne pols. Em vaig casar amb un home que m’adorava, he viatjat per tota Europa, he gaudit de comoditats envejables, i mai m’he pogut lliurar al goig, mai he sentit res del tot, exactament res. Només em sap greu per la pobra Cecília, la meva minyona, que em trobarà amb les venes obertes a la banyera i potser em voldrà acaronar, amb aquelles mans que els sabons forts han convertit en paper d’estrassa. “Per què, senyora Pereira, per què”, i tal vegada ofegarà el plor en el camisó que ara duc, buscant el rastre de la meva olor, si la fortor de sang, és clar, no l’ha esborrada.

Tot i el temps que fa que no ens veiem, Maria, podries endevinar el motiu del meu turment. Però com que diuen que la memòria és complaent i només recordem allò que de veres desitgem, vull fer-te avinent aquella nit, la nit que va engolir la Blanca i a mi em va esguerrar per dins, no fos cas, Maria, que hagis acabant creient la teva pròpia mentida. 

– Què llegiu, aquests dies? – us vaig preguntar.

– Un llibre que em va deixar la meva cosina sobre gripaus que en realitat són prínceps encantats – va respondre la Blanca.  

– Buah, quina merda. Quan faran un llibre sobre prínceps que es converteixen en gripaus i acaben caçant mosques a la bassa? Estirant la llengua rosa com un xiclet: zas, zas, zas! – ens vas fer riure. 

Teníem 12 anys, aquell 6 d’agost de 1928. Aquell vespre no havia refrescat gens: l’aire calent pesava com el plom i tot era suar i suar, i espantar les mosques, que s’enganxaven a les pells humides i no en volien marxar, malgrat les plantofades. Les nostres rialles quedaven esmorteïdes pel dringar de copes i la conversa animada dels adults, a qui el teu pare havia convidat a sopar per celebrar el seu retorn de Cuba, on havia fet fortuna amb una empresa de tabac que no parava de créixer i créixer. Una gran taula allargada travessava el jardí, i damunt les estovalles blanques plates i més plates de viandes fumejants, separades per salseres de vidre de Bohèmia.

– El vestit me l’ha portat la meva tieta de París. Us agrada? – La Blanca semblava una nina, una d’aquelles nines que es guarden a les vitrines, amb els ulls rodons, blavíssims, la pell color de llet i aquelles tires de rínxols daurats que li queien com serpentines damunt les espatlles. Aquell vestit rosa remarcava la palidesa del seu cos esbelt i li conferia un aire encara més fràgil, ben bé com si estigués feta de porcellana i pogués trencar-se en qualsevol descuit. 

– Però si sembles un gelat de maduixa! – li vas etzibar. Duies un vestit groc que s’adheria perfectament al teu cos de formes arrodonides i que feia contrast amb la teva pell bruna i lluenta. Llavors ja tenies cara de dona gran, amb uns ulls foscos que semblaven haver vist coses fosques, i les galtes i els llavis molsuts, sempre a punt d’obrir-se per llançar un estirabot. Les nostres converses sempre t’avorrien, sou unes cursis, però que tontes, a veure si espavileu, per això, també llavors, vas decidir agafar el timó. 

– Sabeu on hi ha uns gripaus gegants? Al final d’aquest bosc, on comença el camí de roques. En podríem capturar un: potser és un príncep i ens acaba fent riques! – vas proposar.

– A mi em fa por, el bosc de nit. I no em vull fer malbé el vestit! – la Blanca em va mirar implorant una aliança desesperada, amb uns ulls esbatanats que suplicaven si us plau, fes-me costat, si us plau, però et temia massa. A la vida hi ha concessions que no s’haurien de fer mai, però tu clavaves puntades de peu en el tronc d’un parterre, cloc, cloc, cloc, en un compte enrere amenaçant, i finalment vaig dir: “Per mi sí”. 

I les tres vam emprendre el camí cap al bosc: tu obries la comitiva, amb un quinqué que havies pispat del jardí dels teus pares, i ens feies bromes contínuament per espantar-nos: veieu la rata que surt d’allà sota, no noteu bavoses al front?, no poseu el peu aquí que hi ha un niu de taràntules. De cop, el cel rogenc es va cobrir de núvols negres i el vent, més fred, va començar a udolar i sacsejar les branques dels arbres, presoneres d’una dansa delirant. 

– Noies, tornem! – va suplicar la Blanca.

– Estàs ben cagada, eh? Mira, si sembla que el vent ha parat – vas dir enlairant el dit índex – Va, tonta, que en cinc minuts hi som!.

– Em fa mal la panxa. Maria, si us plau…

Vam entrar en una zona més frondosa, o això em va semblar, perquè el quinqué feia una llum molt tènua i tu el movies cap aquí, cap allà, sense deixar de parlar, amb la seguretat de qui es coneix el camí. No recordo quanta estona vam caminar: la Blanca m’agafava la mà i me la premia constantment: ara fluix, ara fort, ara molt fort, i un altre cop. 

– Aquesta és la bassa. Ara calleu, a veure si els sentim croar – vas ordenar.

– Tinc molt mal de panxa, necessito un lavabo – la Blanca ploriquejava, amb les cames creuades, les mans damunt del ventre i el cos inclinat endavant. 

– Però que ets burra… si estem al mig del bosc! Una mica més enllà hi ha unes roques, vés a cagar allà, que t’esperem aquí. Té, emporta’t el quinqué. 

La Blanca va desaparèixer per aquella boca negra i el xaf xaf de les seves sabetetes damunt les fulles se sentia cada cop més lluny, i la llum del quinqué es va convertir en un punt blanc, minúscul, fins a esborrar-se del tot en les tenebres. I llavors, aquell llamp i aquella llum com arribada del més enllà, que va convertir els arbres en figures espectrals, i després aquell tro eixordidor, brum, brum, brum, i després aigua, molta aigua, una pluja rabiosa que volia foradar el terra, amb aquelles gotes com bales. I tu: “Fotem el camp!”, i jo: “I la Blanca? No la podem deixar aquí!”. I tu: “Què vols, que ens mati un llamp?”, i em vas estirar de la rebeca, i jo vaig tancar els ulls, perquè la pluja em feia mal i no m’hi veia, i tu m’estiraves, i m’estiraves, en aquella foscor, i no sé quanta estona van durar aquelles estrebades. Però et coneixies el camí i t’hi vas saber veure, enmig d’aquella tempesta, i els finestrals il·luminats de casa teva van aparèixer de lluny, i vinga crits: “Blanca!, Maria!, Teresa!”. 

Van trobar el cos de la Blanca estavellat contra les roques del camí, i tu: “Va voler anar a trobar gripaus, i es va endur el quinqué. La vam cridar quan va començar a ploure però res”, i em vas mirar, i aquells ulls d’haver vist coses fosques van cosir-me la boca, i cada nit el xaf xaf de les sabatetes damunt les fulles. Només somio que ja morta torno a aquella nit, i quan la Blanca em suplica si us plau, fes-me costat, si us plau, jo et responc sense tremolar: “Ves-hi tu, a veure gripaus”. 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s