– El pronom personal, Raquel, per última vegada!

La seva mà tremolava sota aquella frase que anava de punta a punta de la pissarra. Els esclats de fúria de la Satanassa m’aterrien, i em semblava que si repetia la resposta correcta dins meu i tancava fort els ulls, el missatge arribaria per telepatia a la Raquel. Però no va funcionar, i el seu dit es va aturar en un possessiu. 

– Seu, tros d’inútil! No en farem res, de tu.

La Raquel no plorava mai. Era el blanc de moltes humiliacions, no només per part de la mestra, sinó d’alguns nens de la classe, que se’n burlaven perquè duia la roba desaparellada i feia pudor de fregit. Després de cada atac, mirava uns segons a terra, s’obria la cua de cavall amb les dues mans i estirava molt fort, tres o quatre vegades, com si escupís la ràbia a través de la cabellera. Aquella setmana, però, va plantar cara per primera vegada. Corríem per la pista d’atletisme en una prova de relleus. La Raquel era una llebre difícil d’atrapar, potser la millor fondista de l’escola. Però en l’última recta, des de la graderia es va sentir:

– Boing, boing, boing! A veure si perdràs una teta!

La Raquel va frenar en sec.

– Un dia – va fer una pausa per recuperar l’alè – us mataré. 

– Ui, sí… i què faràs? Disparar-nos un dels teus míssils? – va respondre un, corbant les mans damunt la samarreta, com si tingués pits. 

– No, fregir-vos a trets amb la pistola que duc a la xona. La voleu veure, eh, la voleu veure? – va cridar-los mentre apuntava amb els dits el cony. Els xavals van emmudir i aquell cop d’autoritat va fer efecte durant uns dies. Uns dies i prou.  

Al pati, ella jugava sola amb petites peces de ferralla que portava de casa. Jo tampoc tenia amigues i alguna vegada vaig estar temptada d’apropar-m’hi. Però a última hora sempre em feia enrere. Fins aquella setmana, que vam coincidir en un treball de Ciències. 

La Raquel feia anys que anava i tornava sola de l’escola, a peu o en bicicleta. “Si algun porc em diu una guarrada, patada als collons i em piro corrent”. De la seva mare, deien que l’havia tingut molt jove i que no hi tocava gaire. “He portat berenar: xoriço o patè?”. Vivia amb els avis, en un bloc humil dels afores. El pis era minúscul, amb habitacions fosques, algunes amb cortines de tires en lloc de portes, i unes parets encrostonades que transpiraven una forta olor de caldo. “Aquí tot es plega, tia: el llit, l’escriptori… té avantatges, eh, que després em queda un espai guapo”, em va explicar mentre deixàvem les motxilles a la seva habitació. Un pòster gegant d’Stallone cobria mitja paret. L’altra mitja sostenia una filera de prestatges on s’amuntegaven petits cotxes i camions. De seguida hi vaig reconèixer la ferralla que duia a l’escola. 

– D’on treus les peces? 

– El meu avi va treballar en una ferreteria. Ell m’ha ensenyat a muntar els cotxes. 

– No hi són, els teus avis? 

– Vindran més tard. Han pujat a l’hospital, que l’àvia té diàlisi. 

Havíem de construir un circuit elèctric. L’avi de la Raquel ens havia deixat el material al menjador, una petita sala amb una vitrina al fons. M’hi vaig acostar, encuriosida pels petits reflexos que il·luminaven els vidres. Els tres prestatges exposaven ganivets i punyals de totes les mides, amb les fulles metàl·liques resplendents i mànecs de pell sense ni una esgarrinxada. La Raquel em va explicar que era la col·lecció del seu avi, i em va fer fixar en la llargada i la forma de les fulles per distingir els de caça dels de combat. 

– El meu avi es pensa que encara no he descobert on amaga la clau -. Va agafar un tamboret i el va apropar al moble de la tele, coronat per una fila de copes de trofeus de caça. S’hi va enfilar i va baixar amb una petita ela rovellada a les mans. 

– Quin t’agrada? – Va obrir la vitrina i en va treure un punyal. El meu preferit és aquest – em va dir mentre el desenfundava. Els caçadors el fan servir per rematar la presa. Hi jugo força, quan els avis no hi són. 

– A què jugues?

– A torturar la Satanassa. 

Un calfred em va recórrer l’esquena. Vaig visualitzar la Satanassa, amb el cos recolzat a la vitrina, els braços creuats i els ulls sortits, aquells ulls… Vaig tancar ràpidament la vitrina i em vaig girar cap a la taula del menjador per fer una ullada al material de l’avi. La Raquel no hi era. I de cop, aquella punxa al coll. 

– Sisplau, Raquel! – vaig cridar. De seguida vaig escoltar com reia darrere meu. 

– Tia, que només era per posar-hi una mica d’emoció… t’has cagat a les calces, eh? – va seure al sofà i va deixar el punyal damunt la taula. 

– No vols saber què li faig a la meva Satanassa?

– No, no vull.

– Començo per les mans: li tallo els dits, un a un. Després faig el mateix amb els peus. Quan he acabat, li dic: “I ara surt a la pissarra”. I com està feta un cristo i no pot fer res, li crido ben fort: “Inútil!!!”. Què… què t’ha semblat?

– Raquel, posem-nos amb el circuit. 

– Tu no has desitjat mai matar ningú, Neus? 

– Prou!

– Jo només la Satanassa – i es va passar el dit pel coll, com si la degollessin. I se’m va quedar mirant, amb cara de boja.

El cor em bategava molt de pressa, les mans em suaven. Vaig agafar el punyal de damunt la taula.

– Passa davant meu, hòstia! Cap a l’habitació, que em donaràs la motxilla perquè pugui fotre el camp! 

– Però què et passa, tia! Ara muntaràs un drama? 

– Cap a l’habitació, i tanca la boca! Estàs com una puta cabra.

– I tu? T’estàs veient? 

– Que callis! 

La Raquel va entrar a l’habitació. Jo m’estava de peu, a la porta, observant-la, amb la mà tremolosa subjectant el punyal. En aquell moment la porta es va obrir i me’l vaig amagar sota la samarreta, arrapat a la cintura.

– ¿Niña? Tú debes ser Raquel – va dir l’àvia. 

– Jo ja marxava – vaig balbucejar. La Raquel em va donar la moxtilla, amb un mig somriure. 

Vaig creuar la porta i vaig arrencar a córrer. Com vaig poder, vaig guardar el punyal dins la motxilla. Ella de seguida em va agafar avantatge. Cridava: “Pensar en matar potser no està bé, però robar tampoc!”. Vam arribar a la parada de l’autobús. Jo em vaig barrejar entre el núvol de gent i vaig pujar de les primeres. Ella es va asseure al banc de la parada i quan ja arrencàvem em va ensenyar el dit d’engegar a prendre pel cul.