Només els divendres


La Bea vivia en una urbanització a mig fer, al cul del món, amb camins foradats per sots i cables de colors traient el cap entre murs de formigó. La majoria d’aquelles cases havien caigut en l’oblit dels propietaris i jo estava convençuda que, tipes de ser ignorades, havien decidit obrir les portes als traficants d’armes. Des del cotxe del meu pare em fixava atentament en les finestres d’aquelles torres per si clissava alguna metralleta apuntant-nos. Un núvol de pols feia dansar les herbotes espigades a banda i banda del camí, com si celebressin el nostre pas per aquell paisatge inclement. La penúltima casa abans d’enfilar el bosc era la de la Bea. La meva amiga m’esperava a la porta amb el banyador posat i la mànega enrotllada a l’espatlla, en un posat de cowboy de pa sucat amb oli.

– Bea, preciosa, i els teus pares?

– Arribaran a l’hora de sopar. Aquests dies tenen molta feina al forn amb les comunions.

El meu pare va fer una ganyota. “No m’agrada que us quedeu soles. Que ens truquin la teva mare quan arribi, sents?”, i va entrar al cotxe amb recança. El vam acomiadar amb un entusiasme mal dissimulat i vam passar al jardí desbordades per una excitació canina.

Era un divendres de principis de juny. La Bea havia fet tretze anys aquella setmana i m’havia convidat per celebrar-ho. En realitat feia mesos que insistia en passar la nit juntes. “Tia, has d’escoltar els meus pares com follen. Només pot ser divendres, la resta de dies clapen”. Jo me’n moria de ganes. No tenia massa clar si els meus pares cardaven. Als vespres estaven cansats i de mal humor, i tot eren crits perquè paréssim taula o acabéssim els deures. Tampoc endevinava la líbido en els seus cossos: el pare, un sac d’ossos, i la mare, amb els pits i el ventre fent baixada després d’haver parit tres criatures.

– Anem! La Charo ens espera.

La Bea va trucar a casa de la veïna i en va sortir una dona altíssima, amb la pell solcada per rierols de carn aspra. Em van impressionar els seus ulls, d’un verd quasi fluorescent que recordava el raig d’una espasa làser. Amb una mà subjectava una copa i amb l’altra comprovava la turgència d’un monyo acabat en punta que realçava la seva estatura imponent.

Avanti, bellissimas signoras! Bea, en posició, que ve la Pavone – ‘Datemi un martello’ sonava de fons, i totes dues van corejar els primers versos de la cançó, abraçades per la cintura.

Aquell menjador era una lleonera de copes buides, cendrers amb les panxes plenes de burilles i muntanyes de roba per plegar. “Nenes, aviseu-me si trobeu l’encenedor”, va cridar la Charo abans de tancar-se al lavabo. La Bea em va estirar del braç i em va dur fins a l’habitació del fons. Damunt d’un llit de matrimoni s’hi amuntegaven vestits de lluentons, abrics de pell, camises de seda i altres peces de roba que jo només havia vist a les revistes de moda de les perruqueries.

– Emprova’t aquest – em ordenar la Bea, llançant-me un vestit de tub.

– Però què fas?

– Tranquil·la, ara la Charo dormirà la mona. Oi que és flipant aquest vestuari? Es veu que tenia un marit amb molta pasta.

– I què va passar?

– Crec que es va morir. Pobreta, ella no hi toca gaire… la meva mare li porta el menjar, diu que no se la vol trobar morta.

La Bea es va oferir a pujar-me la cremallera del vestit. Però en lloc de notar com la roba es cenyia, vaig sentir el seu dit recorrent en línia recta la meva esquena.

– Idiota, que em fas pessigolles!

– Sembles una nena de tres anys, Judit.

M’hi hauria tornat però la mare de la Bea va entrar en escena. “Que ja ha passat el Carnaval, trapelles! – va dir-nos, enriolada- Au, que baixarem a sopar al poble. Canvieu-vos de roba, que vaig a fer un cop d’ull a la Charo”.

Gairebé vaig tocar el cel amb aquell plat combinat amb coca-cola. Als meus pares no els agradaven els restaurants, i a casa la coca-cola era la beguda del dimoni. Vaig sucar molt de quètxup i, després d’acabar-me la meva coca-cola, vaig escurar el got de la Bea. A les postres, els seus pares van explicar acudits de l’Eugenio mentre compartien el cigarro,  i ens vam fer un panxot de riure. De camí al cotxe, la Bea em va voler agafar la mà però va desistir quan va començar el meu festival de rots. “Tros de porca!”, i em va clavar una puntada de peu al cul.

Després de rentar-me les dents, vaig entrar a l’habitació de la Bea, que jeia damunt el matalàs que la seva mare havia disposat.

– Preparada?

– Preparada per a què? Ah, sí, els teus pares. Quan s’hi posen?

Un cop estirada, em van venir al cap els acudits de l’Eugenio i em va tornar a agafar el riure fluix.

– Calla! Els sents o no?

Vaig posar l’orella i, en efecte, uns xisclets aguts es repetien rítmicament a la cambra del costat. Els pares de la Bea estaven grassos i me’ls vaig imaginar recargolats, un damunt de l’altre, completant una d’aquelles ensaïmades que venien al forn. Hauria rigut de valent però de sobte la Bea se’m va llançar al damunt i em va fer un petó llarg i humit als llavis. Jo vaig fer un bot i vaig córrer al lavabo. M’hi vaig estar molta estona, fent castells amb els rul·los que vaig trobar en un calaix.

L’endemà vaig demanar que truquessin els meus pares amb l’excusa que no em trobava bé. “Cagaràs quètxup un parell de dies i ja està”, em va dir la Bea quan ens acomiadàvem. Durant setmanes vaig tenir molts malsons. Somiava amb llengües humides com cues de peix que em volien entrar a la boca al ritme d’una cançó italiana.
 
 
­

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s