La trena

– Foc, Patri.

Jo destapava el Zippo amb el polze i feia rodar la pedra avall, un moviment que vaig anar perfeccionant per encendre flames cada cop més altes. La Sara cremava la punta del cigar que retenia entre les dents i, després d’una calada fonda, exhalava el fum pel nas. “Sembles un drac, tia”, i rèiem. Era el ritual amb què celebràvem l’èxit de les seves ocurrències, com quan va copiar d’una xuleta amagada entre la trena. Una espiga molsuda, negra com el sutge, que li arribava a la cintura i li conferia l’aspecte d’una reina maia.  

– Fa dies que em pica el cap – em va dir aquella tarda, mentre es gratava rere les orelles.

– Això és que penses massa.

Teníem 14 anys i estrenàvem les vacances d’estiu. Jo als matins feia un curs de mecanografia i les tardes les passava a casa de la Sara. Als vespres baixàvem a un descampat del barri a menjar pipes i a fumar el tabac que furtava als meus pares. Havent dinat, fèiem temps a la plaça, esperant que obrís la fleca. Des d’una cantonada, passàvem llista als homes habituals del bar, que jeien bevent cervesa amb la camisa oberta fins al melic. La fesomia d’aquells mascles acalorats ens inspirava un joc: imaginar-nos el pare de la Sara, que s’havia esfumat quan ella tenia tres anys. Les panxes generoses, les estores de pèl al pit, les barbes esgrogueïdes… ens servien per esculpir el cos d’aquell fugitiu. “Encara que sigui un monstre, no el reconeixeràs”, li deia jo, i canviàvem de tema.

– Què, amb el Fredi?

– Bah, res, només ens vam morrejar una estona. El tio insistia en desfer-me la trena, amb aquells dits plens de repelons. Li vaig demanar que parés i es va emprenyar. Em va dir que de totes maneres jo estava plana i va fotre el camp. 

Al forn, la Sara recollia quatre barres de pa i enfilàvem cap a casa seva sota un sol que esquerdava les pedres. Vivia en l’últim bloc de pisos del barri, una mena d’eixam amb balcons petits, delimitats per esteses de mitjons i calces.

– Sara! – va cridar aquella tarda la seva mare, tan bon punt vam creuar la porta – . La senyora Hermínia era modista i es passava el dia cosint en una habitació minúscula però perfectament ordenada. Només abandonava aquell cau per rebre les clientes a l’estança més àmplia del pis, decorada amb mobles barrocs i figures xarones que imitaven el lladró.

– M’ha dit l’Antònia que t’ha vist ous de poll quan baixàveu per l’ascensor–. Va apartar la vista de la màquina de cosir per fitar la seva filla.

– Aquella vella és una bruixa!

– No em deixaré el sou en filvits, ja t’aviso… Passa a la cuina, que els teus germans volen berenar. I acompanya l’abuela al vàter. Patrícia, carinyo, quan acabis el curs a veure si m’ajudes a picar unes factures.

La Sara tenia tres germans més grans. A l’estiu, feien hores a la fàbrica i després vagarejaven per casa. Aquell dia, com tots els altres, ella va deixar les barres damunt del marbre de la cuina i va agafar l’embotit de la nevera per preparar els entrepans. De seguida, el Marcos va treure el cap.

– El salami no fa créixer les tetes, germaneta.

– Vés a pelar-te-la, imbècil.

Jo em mirava l’escena de reüll des del passadís, amb l’esperança que la Sara no s’envalentís i acabés, com passava sovint, a cops amb el seu germà. Per sort, van decidir ignorar-se i vam berenar en pau veient el culebrot que la senyora Hermínia havia deixat posat a l’abuela.

Vaya una trenza bonita, hija mía.

A qué sí?

L’abuela Mila havia perdut la xaveta feia un parell d’anys. Repetia les mateixes frases com un mantra i tan esclafia a riure com plorava sense consol. Només la Sara podia, de tant en tant, rescatar-la d’aquell forat negre. Aquella tarda, li va fer un petó llarg a la galta abans d’agafar-la pel braç i aixecar-la de la butaca. Durant el camí al lavabo, li va cantar ‘María la portuguesa’, i l’abuela va taral·larejar un vers de la tornada. Entre les dues la vam asseure a la tassa i ens vam posar a regirar calaixos, esperant sentir el rajolí.

Vaya una trenza bonita, hija mía.

Ens vam pintar els llavis, repassar les celles, esmaltar les ungles de diferents colors. De sobte, la Sara em va dir:

– Ara fliparàs –. Va obrir el calaix on la senyora Hermínia guardava les pastilles pels nervis i en va aixecar la base de fullola amb cura. Cinc tires de bitllets verds, d’un dit de gruix, van quedar al descobert. Jo no badava boca.

– La guardiola de la meva mare. No et recorda una pel·li de gàngsters?

En aquell moment, va sonar el telèfon.

– Sara, vine aquí!

Vam incorporar l’abuela sense comprovar si havia orinat i la vam arrossegar amb pressa fins al menjador, des d’on sentíem remugar la senyora Hermínia.

– Acaben de trucar de l’escola. Hi ha una passa de polls. Seu aquí ara mateix.

La senyora Hermínia va apropar el focus de cosir. Amb les mans va anar apartant els cabells fins a trobar l’arrel. “Déu meu, si corren i tot!” i es va abraonar sobre les tisores. Clac, clac, clac i la trena va caure desmaiada, entre els crits histèrics de la Sara. “Després aniré a la farmàcia i rentarem bé el cap”. La Sara va córrer cap al lavabo i va passar el baldó. Jo vaig sortir al replà i vaig baixar les escales de dos en dos.

– Espera’m! – i vaig esperar.

Vam caminar en silenci fins a un solar amagat entre barraques, més enllà del barri. La Sara es va asseure damunt l’herba seca i va buidar la bossa que portava a l’espatlla. Amb les mans, va modelar aquella muntanya de bitllets.

– Foc, Patri.

Li vaig llançar l’encenedor i vaig fugir corrent. Em vaig haver d’aturar a la plaça per agafar aire. El cor em bategava molt de pressa, i vaig pensar que en qualsevol moment em sortiria per la boca i l’hauria de recollir de terra, ensangonat i cobert de pols.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s