Ha fumat i begut molt. Té la boca seca i els ulls li pesen. S’ha encès l’enèsim cigar i grapeja la funda nòrdica buscant el cendrer. No el troba i decideix recollir la cendra fent cassoleta amb la mà. Té la sensació que el fum del tabac li entra per les temples i li emboira la mirada. S’esforça en rememorar una visita qualsevol de la seva mare en aquest temps letàrgic des que el van acomiadar del banc. 

– Ramon, fill… au, passa cap a la dutxa mentre t’endreço el cau. He portat pollastre amb prunes i lioneses. Dinarem a la terrassa, que fa un sol preciós! 

I llavors es veu a ell mateix avançant com un moribund en direcció al lavabo, tapant-se el cul amb el llençol fet un manyoc. L’aigua triga a escalfar-se i des de la porta entreoberta observa la seva mare feinejar. Té l’esquena encorbada però encara es mou amb agilitat. Ventila, recull l’escampall de diaris, plega la roba. L’escena l’humilia i entra al plat de dutxa amb ganes de plorar. El so del telèfon dissipa el record.

– Sí, soc jo (…) – ah, bé, sí, sí… – agafa un bolígraf de la tauleta de nit i es guixa el palmell. Hi apunta una hora i una adreça. L’han trucat de l’agència de treball temporal per a una entrevista. Demà passat. 

Es pregunta si hi podrà anar. Els metges li han assegurat que a la seva mare li queden dies: el vessament cerebral li ha provocat danys irreparables. Potser a l’hora de l’entrevista ja estarà a la sala de vetlles. O encara no, i abans del darrer comiat podrà fins i tot xiuxiuejar-li que sí, que tornarà a treballar i sortirà del pou. 

S’incorpora del llit i amb la ma estesa intenta agafar uns mitjons de l’armari. Però el calaix és buit. El fred del terra li encongeix els peus. Surt de l’habitació i avança cap a la cuina amb la sensació d’estar redescobrint el pis. Damunt del marbre, un drap de cuina estès amb les darreres tasses que la seva mare va deixar escorrent. Tres dies a la setmana dinaven junts, i després ella preparava els cafès i un platet de galetes daneses. El Ramon es prenia les pastilles ja estirat al llit i la seva mare xarrupava veient la novel·la al seu costat. “Aquest és una mala bèstia”, “aquella, una fresca”, “aquesta actriu no et recorda la Paquita, la teva mestra de la guarderia?”… la mare li agafava la ma durant aquella xerrameca.

Amb 82 anys, semblava invencible. La vida no li havia donat treva, a la Lola. El seu marit la va plantar amb tres marrecs. Netejava oficines, treballava a la fàbrica els caps de setmana i a casa es treia un petit sou en negre brodant bates escolars. Però les factures es pagaven, els nens passaven de curs i cada estiu marxaven tots quatre a l’Escala a passar uns dies a l’apartament de la veïna. I encara s’arromangaria molts anys per pagar les universitats. No es va arronsar tampoc quan en Ramon va caure en la depressió, ara farà un any. Va batallar per dur-lo al psiquiatre, va mobilitzar els seus amics perquè no el deixessin sol i des de feia mesos combinava la cura de la neta amb la del seu fill.  

En Ramon es fixa atentament en l’Oroley de la seva mare. Petita, d’un gris desgastadíssim i amb el mànec que penja d’un fil. Damunt el sofà, petites muntanyes de roba que va deixar-li planxades l’última tarda. Sobre la taula, una nota: “Tens trufes al congelador”. En un rampell agafa un dels xandalls plegats i es vesteix a corre-cuita. Es passa un drap moll per la cara i agafa les claus i la cartera. “Mare, aguanta, collons”, diu en veu alta, i surt del pis clavant un cop de porta.   

El mòbil s’ha quedat a la tauleta de nit i sonarà en deu minuts. L’hospital el trucarà fins a sis vegades i li deixarà un missatge.