Jo mai et llençaré

Ja el veu. El seu cos escanyolit puja lentament la rampa de sortida de l’escola, amb l’esquena inclinada endavant pel pes de la motxilla. “Pobre fill, sembla una tortuga” – es lamenta la Mercè. La imatge del net estirant el coll buscant-la entre la corrua de gent l’entendreix.

– Com està el meu cavaller? – pregunta al Pau mentre li acarona el cap.

– Psè. Avui el pati ha sigut una caca. El plàtan de l’esmorzar se m’ha aixafat i semblava vomitat, àvia. El Xavi m’ha dit looser vàries vegades. El molt imbècil portava un entrepà llarg com aquells que venen als bars i creus que m’ha preguntat si en volia un tros? No!

– Ànims, que el dia encara pot fer un tomb. Per dinar hi ha macarrons rostits amb llomillo.

–  Sí, sí, sí! Com moles, àvia – i li agafa una mà. De seguida nota la pell encartonada i el tuf a lleixiu. De camí cap a casa s’entreté a fer-li rodar l’aliança – Avui a mates ens han parlat de la hipotenusa, que és no sé què del triangle. A mi hipotenusa em sona a bruixa del mar, com l’Úrsula de La Sirenita. Plena de mitxelins i amb ulls de lluç espantat. Segur que hi veu en la foscor i pot fregir-nos amb rajos làser. 

– Déu n’hi do, quina mala pècora – i de cop visualitza aquest pop fictici esparracat al marbre de la peixateria, sagnant tinta, vençut per una xarxa més mortal que els infrarojos. Les fabulacions del Pau l’entretenen d’allò més. El joc consisteix en buscar un final mundà per a cada fantasia evocada. Des de fa uns mesos, però, només se li acudeixen desenllaços sinistres.

– Ja li has explicat a l’avi que Messi vol marxar del Barça? – la veu del nen interromp les seves divagacions.

– Oi tant. Li tinc tot el dia la ràdio posada. Deu estar esparverat – i sacseja la mà oberta amunt i avall, repetint el gest que feia en Ramon quan un assumpte tenia marro. S’abraçaria més estona a aquest record, però en girar la cantonada de casa veu aparcat el cotxe de la seva filla.

– Que t’ha dit la mama que vindria a dinar?

– No – i en Pau obre la porta cridant: “Mamaaaa, ja hem arribat!”. 

La Cèlia s’atansa a l’entrada i observa la seva mare en silenci.

– Tot bé, filla? No m’has avisat que vindries.

– Ho he decidit a última hora. M’han cancel·lat una reunió i he pensat en fer-vos una visita. Veig que ha sigut una idea rodona perquè hi ha macarrons! – i s’abraça a la Mercè, qui li torna un petó sorollós a la galta. – Mama, la veritat és que també et volia parlar d’una cosa que m’amoïna. El Pau m’ho ha explicat.

– T’ha explicat què?

– Que parles amb les cendres del papa. Que tens l’urna al vestidor de l’habitació. Que li poses la ràdio i que alguna vegada fins i tot li llegeixes el ‘Mundo Deportivo’.   

– Bah, i quin mal hi ha en tot això? És una manera de fer-me companyia. Una altra aniria a buscar conversa a la plaça. Jo a casa hi estic bé – però intueix que la resposta no satisfà la Cèlia. Ha pecat d’ingènua confiant el secret al Pau.

– Mama, el papa va morir fa un any i des de llavors que insisteixo en enterrar les cendres perquè puguis fer bé el dol. Assumir que no hi és, i recomençar en aquest punt.

– Què nassos he de recomençar amb 77 anys, Cèlia? Per l’amor de Déu! I què n’hem de fer, del teu pare? Escampar-lo pel bosc perquè s’hi pixin els gossos dels boletaires? Llançar-lo a mar perquè acabi dins d’una ampolla de Font Vella?

– I has pensat en el Pau? En l’impacte que li pot provocar veure com la seva àvia parla a un mort?

La Mercè no se sent amb forces per entomar aquest gir argumental. La discussió l’agafa desarmada. “La Cèlia em mira amb ulls d’hipotenusa, només puc claudicar” – pensa. Però just llavors veu el gat saltar a la caixa del pipicà. – Guaita, àvia, quin riu més llarg que està fent el Bistec! – sent que diu el Pau.

–  Cèlia, no en parlem més. Portaré les cendres al panteó familiar, a Sant Andreu, amb els avis. A la tarda trucaré per veure com ho hem de fer i t’aviso.

– Ostres, mama… és important que facis aquest pas. M’alegro que finalment hi hagis accedit – i la besa als cabells.

– Aneu parant taula, que pujo a dalt a posar-me la bata – la Mercè nota que les cames li tremolen quan posa el peu al primer graó de l’escala. S’agafa fort a la barana i s’escolta el panteix. Recupera la idea que li ha travessat el cap com un llamp fa uns instants. L’operació és senzilla: substituir les cendres per les pedretes del pipicà. “Igual les hauré de passar pel túrmix” – es diu.

Entra a l’habitació i d’una revolada es tanca al vestidor. Xiuxiueja: “Ramon, la Cèlia m’ha descobert. Però ja he traçat un pla. Té pebrots que quasi amb 80 anys hàgim de dur la nostra relació en secret, com quan en teníem 16. Com és la vida, eh? Però tu no has de patir, amor meu, que jo mai et llençaré”.

D’una estrebada estira la bata de la perxa i crida: -Baixo!.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s